L’Adese
nasse italian
da na mare todesca a Passo Rèsia.
El se destaca
da la teta de giasso.
El scapa a salti,
a sbrufi:
discolo,
garibaldin
-no gh’è rosta che tègna
-da Val Venosta, freda maregna,
el vien zò a rebaltoni.
A Maran
el s’à fato i ossi.
I vol scarparlo,
imbragarlo.
Gnente!
Descàlso el core,
selvàdego,
co l’ocio verdegrìso,
co na canta mata tra i denti.
Ai monti ghe ride le greste:
tute rosse dal ridàr,
iè.
A Bolzan
l’è un giovinoto
vestì de pomàri e de vegne
co l’ultima resina nel fià.
A Trento el va soldà:
la caserma l’è sul monte
griso,
insulso,
pelado.
Iè scarponi le scomode rive,
iè stelete le stele del cel.
I sogni dei vint’ani
i se impìssa,
i se indrìssa,
i va in oca,
i se perde
drio’l canto verde
de na ràcola,
un gril.
Ala,
Peri,
Dolcé.
La naia la fenisse,
l’Adese sliga el sangue.
A Ceraìn el sbréga la divisa;
el spùa na parolassa
contro el Forte de Rivoli tognin,
el ghe volta la schena,
el sbàte via
l’ultimo ciodo de la crucarìa.
El se cava i scarponi,
el core in sata,
el respira,
el se destira,
el se veste de persegàri,
l’è maùro,
l’è morbinoso,
el ga vòia de sposarse.
Pescantina, Parona,
i vol fermarlo al Ceo:
el barufa con la Diga,
el sbordèla,
el vinse,
el passa.
Eco Verona
sotobrasso de Ponte Castelvècio:
l’è tuta bela,
tuta ciara e calda.
L’Adese l’è imamàdo,
l’è in confusion,
l’è timido,
el se pètena,
el se lustra,
el se veste de muraiòni,
el se méte in testa i ponti,
el canta de tuta vena.
Adesso el se scadèna
el ciapa fià,
el la basa.
Co na “esse” el la brinca tuta,
co na “esse” el la ciama Sposa.
“In eterno! In eterno!”
sbroca tute le campane.
Nono Rengo el se desmìssia,
el stranùda.
el se incocòna,
el discòre come un sindaco,
el se torna a indormensar.
Castel San Piero l’è un altar.
Fiori bianchi iè i cocài:
i ga in beco un “si” bramoso.
“In eterno” In eterno!”
le campane no ga più vosse,
le va in leto a una a una.
Ponte Nave,
Dogana.
Al Camposanto l’Adese capisse:
adio Verona,
adio Verona.
L’Angelo da la tromba
el saluda co na sonada
ingiassada,
dura,
garba,
fàta de làgreme e de piera.
L’Adese el se despera,
el camìna come ‘n òbito,
el ga l’anima de un vedovo,
el se smòrsa,
el se trascura,
el se spòia de muraiòni,
el se lassa la barba longa,
el tase tuto,
el vol morir.
Al Ponte de la Ferovia
el struca i denti,
el scantòna,
el vol desmentegàr Verona,
el vol tornar baléngo,
desbriàdo,
e che la vita torna a sventolàr.
El camina de onda,
el rìva al Porto,
el buta l’òcio a l’ultima montagna.
A San Michel
el sfodra la campagna,
Boche de Sòrio,
Zevio.
Eco la Bassa
svacada nel lùame,
rassegnada,
descàlsa,
dai giorni imbriàghi de sol,
da le noti in man a le rane.
L’Adese el se impìsola,
el mete pansa,
el rònfa:
nasse sogni pitòchi,
cuciàdi,
stofegàdi.
Ronco,
Albaredo,
ècolo che’l se svéia:
l’è rabioso,
l’è dispetoso,
el camìna a bissabòa.
A Legnago l’è cativo,
el fa dano,
el se ribèla,
l’òcio neto el ghe se intòrbola,
no’l dorme più,
no’l ride più.
Gh’è qua la Tera
Polesana
che l’è na mare straca de fiolar:
agra,
monta,
grendenàda:
la se spalanca a Badia
co na ragosa e dura poesia.
L’Adese ormai l’è sordo,
el còa el so morir come i veci,
l’è un vecio,
la fumara
ghe fa bianca la barba.
Al campanil de Cavàrzere
el sente ‘l mar nel naso.
El sospira,
el capisse,
el lassa un testamento:
“Le me aque a la gente vèneta,
a Verona l’anima mia”.
Dèsso l’è in agonìa:
el rantola,
el se sbianca, el se tàca a la tera,
el spalanca la boca
come par saludar.
Ormai l’è quasi mar.
Eco,
dèsso l’è mar.
